Cicle de xerrades: debat i reflexió entorn a grups armats dels anys 1960-80 a Europa
La història és sempre l' acordada entre les guanyadores. No existeix cap neutralitat o objectivitat en la forma de comentar-la i en els fets que queden gravats en la memòria, així doncs, la realitat es nega, borra, manipula o simplement s'oblida. La història i les versions del poder sempre tenien i tenen un interès en concret, poder monopolitzar “la veritat”, per seguir dominant el present d'aquesta història manipulada.. I no només el del poder entès com el de l'estat sinó els mateixos rols de poder dins les lluites. Donant presència a les dones i la seva autorganització, traient-la de la rereguarda i donant-li el lloc que ha de tenir front la versió patriarcal de l'home occidental.
Sabent que no és un tema nou, continuem veient important recuperar la nostra història i memòria col·lectiva, per això la necessitat altre cop de fer un cicle de xerrades-debat sobre les lluites armades als anys 60, 70 i 80, ja que encara queden moltes coses per dir.
No es tracta, només, de recordar la lluita, d'aquelles dones i homes, contra el capitalisme o el sistema opressor. Al dia d'avui moltes de nosaltres ens trobem en un carrer sense sortida, o bé no veiem ben bé per on sortir degut a una falta de pràctica estratègica i factible. Observem al voltant i veiem gent que ahir lluitava amb nosaltres i avui s'inclina cap a posicions de conciliació amb l'enemic. La democràcia capitalista es vol emportar una part de les nostres companyes de lluita, per deixar la “lluita des de fora” per la “lluita des de dins” del sistema. Altres diem; la guerra ja fa temps que ha començat i no hi ha amistat que no sigui política.
Ens trobem doncs en aquest percal a Barcelona a principis del 2010. Davant d'aquesta situació complexa veiem la necessitat, altra vegada, de fer un cop d'ull enrere, cap a les nostres antecessores de lluita. Aquesta gent que a partir dels anys 70 va viure la intensitat post '68 a Europa. Perquè moltes vegades sinó tenim un vincle directe, només ens quedem amb alguns rastres del que va ser la lluita armada: sang, bales i silenci. Un silenci que justament fa invisible i ens dificulta el compartir les experiències d'una generació cap a una altra.
Però no volem escoltar històries com les nenes escolten contes. Nosaltres volem entendre les decisions que es van prendre, el camí seguit per aquestes dones i homes. Volem treure d'aquestes lluites eines per les nostres, per les d'avui. Volem comprendre les victòries, els errors, les derrotes però sense jutjar-les, que ens serveixin a totes com una autocrítica solidària. No volem caure en la mitificació del que va ser la lluita armada, sinó intentar veure més clar com van ser, amb totes les diferencies i punts en comú, fent un anàlisi de contextualització del moment, les formes internes d'organització i les pràctiques. De tot això en traurem les nostres pròpies armes.
El triptíc:
